Us agrada el cinema? De tot tipus? En català? Tinc tres descobriments interessants:

- La Crispeta
- Sessió Continua
- TotCinema

Code:
Vista l'òpera prima de Joel Joan, com a director i productor de cinema, he de dir que no m'ha decebut. Excuses! és una pel·lícula amb un ritme trepidant (85 minuts de metratge), amb uns diàlegs forts i amb unes situacions encara més fortes.
Podríem dir que és una comèdia, però si ho diguéssim ens quedaríem curts, ja que és una comèdia hilarant i un drama terrible, i això la converteix en una pel·lícula amb uns tocs d'humor moooolt negre que pot ofendre a moltes persones i agradar a moltes altres.

Mogut per la curiositat vaig decidir-me a veure el documental més polèmic dels últims temps i, la veritat, no va ser per tant. 'Euskal Pilota: Larrua Harriaren Contra' (La pilota basca: la pell contra la pedra) és un crit al diàleg i això només pot fer por als qui tenen por al mateix. Gent tant diferent com Iñaki Gabilondo (Cadena SER), Xabier Arzallus (EAJ-PNV) o Eduardo Madina Muñoz (Juventudes del PSE-PSOE) expressen les opinions en un marc de llibertat donant una oportunitat a aquest poc valorat moble, la taula de diàleg. Clar que això, el diàleg, és quelcom impossible per les persones d'aquest món que tenen las coses tan clares i que no admeten matisos a les seves postures. Una vegada algú em va dir que només una persona simple podia tenir les coses clares en un món tan complicat com aquest. Al documental un capellà anglès, del qual no recordo el nom, pronuncia la que jo crec que és la frase més lúcida que he sentit en els últims anys referida al diàleg: 'per a asseure's a una taula a parlar s'ha de tenir clar que potser estem equivocats en algun punt'.

L'homme du train és una coproducció alemanya,, francessa i anglesa dirigida per Patrice Leconte.
A la pel·lícula cap dels protagonistes, dos homes solitaris, té la vida que desitja, però l'atzar fa que es trobin les seves particulars existències, enriquint-se mútuament al ser perfectament complementaris. La qualitat dels diàlegs és inversament proporcional a la quantitat dels mateixos, ja que, tot i no disposar d'efectes especials, la imatge és realment important en aquesta pel·lícula.
Al nostre país la podeu veure en VO als cinemes Verdi-Park i Renoir-Floridablanca de Barcelona. En versió doblada hi ha algunes còpies distribuides per cinemes d'arreu.

Cidade de Deus (Ciutat de deu) és un barri de Rio de Janeiro que va construir-se als anys 60 i ha anat degradant-se des de llavors, a costa dels nens.
Fa unes setmanes es va estrenar una pel·lícula homònima que vaig anar a veure aquest cap de setmana. Aquesta no tracta dels 'meninos da rua', sinó de les organitzacions de nens violents que tenen atemorida tota una ciutat i que actuen com a gàngsters adults, però sense la 'racionalitat' d'aquests, amb cruesa i impulsos.
La història és explicada per Buscapé, un nen que somia en ser un fotògraf professional, que creix en paral·lel a un veí seu, Dadinho (Ze Pequenho), que somia en ser el més poderós dels traficants de Rio de Janeiro. Aquestes dues vides paral·leles es van creuant durant la pel·lícula, donant-nos a entendre la connivència amb la delinqüència amb que tothom viu a Cidade de Deus.
Violència i més violència, ... però no gratuïta, ... real, necessària, colpidora, dura... Un ritme frenètic explicat en tres parts (els anys 60, 70 i 80) on la ciutat va 'evolucionant' i els seus protagonistes lluiten pels seus somnis.

M'assabento d'una notícia que m'omple d'alegria: Harry Potter tindrà la seva versió catalana en DVD independent de l'espanyola i que es vendrà al nostre país exclussivament.

En un primer moment me n'alegro, crec que ja era hora que una gran empresa ens tingui en compte, encara que hagi estat després de campanyes i subvencions, però...

Trobo que la millor manera d'editar un DVD seria fer-lo universal o, com a mínim, per continents o àrees extenses. Dins aquests DVD s'inclourien els sotstítols i els doblatges a tots els idiomes de la zona, a més de la versió original.

Això, que en un principi pot semblar contraproduent per una llengua minoritzada com la nostra, ben pensat ens obre una porta que no hem tingut mai, la igualtat de distribució i publicitat davant de les llengües més grans. No caldrien subvencions, ni campanyes de publicitat pagades pel govern, ni distribució defectuosa i de baixa qualitat, etc...

Dripping, l'òpera prima del director valencià Vicent Monsonís i de la seva productora 'Terra a la Vista', s'ha estrenat aquest cap de setmana al País Valencià. Aquesta pel·lícula, si bé important pel que a la salut del nostre cinema fa, també és novedosa en el format de distribució que segueix.

La pel·lícula s'estrena amb només sis còpies, que s'estrenaran amb tots els honors i amb una bona qualitat d'exhibició, però només al País Valencià.

D'aquesta manera pretén oferir qualitat enlloc de quantitat i esperar a distribuir-la a la resta del país i d'Europa en el moment que ja hagi assolit un cert reconeixement que no tindria si s'estrenés a tot el país de cop, amb moltes còpies que durarien poc temps.

Aquest sistema, salvant les distàncies, s'assembla molt al que segueix una obra de teatre estrenada primer a una ciutat i traslladada (amb o sense els actors originals) més tard a d'altres ciutats.