Dotze mil persones e svan desplaçar ahir a les 22 hores al Palau Sant Jordi de Barcelona a veure l'actuació dels Iron Maiden, després del retorn del seu particular fill pròdig, Bruce Dickinson.
Amb un Palau semi-ple (amb una cortina a la grada del gol) de heavies de totes les edats, un Dickinson amb el cavell curt però amb la mateixa força de sempre i un Adrian Smith ja entrat en carns però igual d'àgil amb els dits a la guitarra, van demostrar-nos que el heavy continua ben viu.
Els abans líders de l'anomenada 'New wave of british heavy metal', ara ja més grans, es van mostrar molt actius i van oferir al públic un concert de poc més de dues hores on van recordar-nos el que era vibrar amb cançons com 'Run to the Hills' o 'The Number of the Beast', entre d'altres. El públic, més jove del que s'esperava, però ben ple dels de tota la vida, era participatiu i majoritàriament masculí, tot iq ue la sorpresa va ser la curiosa pujada del heavy dins el sector femení (mé snombrós que abans, ho asseguro).
Com a novetat, els Irons van presentar-nos una cançó del que serà el seu nou àlbum el mes de Setembre, tot bromejant amb el fet que a la sala hi hagués mòbils, gravadores o càmeres que podien piratejar aquell moment i enviar-lo als amics o la família. Van comentar que això no els importava sempre i quan tothom que hi era comprés el disc.
Això sí, tota la gala va ser presidida per l'eterna 'mascota' del grup, Eddie, que apareixia i desapareixia amb diferents cares i vestits a llàmines o cortines per l'escenari. No era l'Eddie de fa uns anys, fet per ordinador i massa fred i estèril, no ... Era el de tota la vida: un Eddie fet manualment que només mirar-lo t'estremia. Quan al típic primer final va sortir el gran ninot de l'Eddie al darrera, el públic, com ja s'esperava, va cridar com mai en tot l'espectacle.
I és per això, i només això, que tot i reconèixer les mancances, les horterades i el passarell que és aquest món, puc dir amb orgull:
Up the Irons! Heavy Metal is alive!